Bandolers, des del Mondúber al Montgó

El 22 de gener de 2010, el diari Levante-EMV publicava, en el número 695 del suplement cultural Posdata, la crítica del periodista i escriptor, Antoni Zaragozà, sobre l'assaig La senda dels lladres: Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839). Si voleu accedir al contingut de l'article i fins i tot guardar-vos-el, heu de prémer sobre les imatges següents (per a veure-les ampliades, primerament heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle').

 

A propòsit del Tramusseret de Benirredrà

Una quadrilla de roders que des de la primavera de 1797 va fer estralls a les comarques de la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera i el Comtat va ser l’acabdillada per Vicent Mas Capó, sobrenomenat el Tramusseret i fill de Benirredrà, població propera a Gandia. En relació amb el lloc de naixença del Tramusseret, val a dir que la historiografia va sostenir en un principi que era de Beniardà, municipi de la Marina Baixa radicat a la vall de Guadalest. El susdit argument, emperò, sempre ha pecat de poca solidesa. Només hem de veure que molts dels companyons del Tramusseret eren de la Safor. El que va passar en el seu moment fou que alguns investigadors es van fiar d’una font primera, com són els llibres de desemparats, sentenciats i ajusticiats de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats de València, en un dels quals hi ha anotat que el Tramusseret era de Beniardà. La confusió ha estat sempre patent. I tot rau en la transformació per permutació del topònim oficial Benirredrà en la forma vulgar Beniadrà, l’ús de la qual està fortament arrelat entre els benirredrans i les benirredranes. Entre Beniadrà i Beniardà, per tant, hi ha escasses diferències. Si comparem els dos mots, detectem una espècie de conflicte homonímic, per dir-ho d’alguna manera.
[M. Arcos i Martínez, Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833), 2011, pp. 22 i 23]

 

Vista general de la devesa i l'horta de Gandia, presa des del cim del massís del Mondúber (Font: Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, t. 1, 1795).

Els fets de Canals i la fi del Gat de Carlet

Si hi ha un episodi de bandolerisme que destaca per la seua extrema brutalitat és el tiroteig esborronador i acarnissat que es va desencadenar, el 25 de gener de 1828, al número 52 del carrer del Mig de Canals (La Costera, País Valencià). Es pot dir que aquell enfrontament armat va ser el més sagnant i dantesc de tots els que van sostenir els roders i les forces d’ordre públic al llarg del segle xix. L'emboscada era dirigida personalment pel mateix governador de Xàtiva, Bernat Peris, contra el Gat de Carlet i tres dels seus amics més íntims –els canalins Pep de Llorenç i el Confit i el Fraret de Vallada–, gràcies a una delació de Joaquim Escuder, natural de la Granja de la Costera i component de la quadrilla. Encara que no se sap el nombre exacte d'efectius militars i policials que hi van intervenir, es calcula que en van ser més de cent cinquanta, tot això sense comptar els civils que també hi van participar. Un succés que va contribuir a forjar la llegenda del Gat de Carlet. Aquest bandoler va preferir morir d'una trabucada disparada per un dels seus companys, abans d'entregar-se viu a la justícia.

Si voleu més informació sobre aquest tema, podeu consultar les pp. 109-124 del llibre Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833).

Imatge 1: Vista parcial del carrer del Mig de Canals.
Imatges 2 i 3: Indult concedit pel capità general de València al confident Escuder (Arxiu Municipal de Xàtiva, llig. 757, exp. núm. 7, 27 de gener de 1828).

Bandolers a Bocairent

Aquest és el títol del segon dels meus articles sobre el bandolerisme valencià del segle xix (la ressenya bibliogràfica la trobareu en Bibliografia de l'autor –Material de Consulta–). Bandolers a Bocairent va eixir publicat, al febrer del 2009, en el programa de festes editat a la vila bocairentina en honor a sant Blai. El treball estudia el robatori perpetrat, al març de 1817, per una quadrilla de roders de la Safor, la Vall d’Albaida i el Comtat a ca Martí Belda Belda. Si us interessa consultar l’article, heu de prémer sobre les imatges següents (tot seguit, heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció ‘Visualitza la imatge’ o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle', per tal de veure-les ampliades).

Rescatant la memòria dels bandolers

L'edició de la Safor del diari Levante-EMV publicava, el 16 d'agost de 2011, un reportatge sobre el llibre Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833). Si voleu accedir al contingut de l'article i fins i tot guardar-vos-el, heu de prémer sobre la imatge següent (per a veure-la ampliada, primerament heu de clicar el botó esquerre del ratolí 
-Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle').

La Safor fou terra de bandolers

El 7 de desembre de 2008, el periòdic Levante-EMV publicava, en la seua edició de la Safor (País Valencià), el primer article sobre l'assaig La senda dels lladres: Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839). El treball era signat pel periodista oliver, Miquel-Àngel Font i Sempere, i eixia a la llum a poc d'espai que la Societat Coral el Micalet em guardonara amb el XV Premi Francesc Ferrer i Pastor d'investigació vers la llengua, la cultura o la societat. Si voleu consultar la informació, heu de prémer sobre la imatge següent (primerament, heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle', a fi de veure més gran la imatge).

Aproximació als aspectes socials del bandolerisme vuitcentista valencià: el cas d'Oliva

Ací teniu l'article que va eixir publicat en el número 7 de la revista Cabdells, i que ara podeu consultar i, fins i tot, desar-lo del RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert):

Aproximació als aspectes socials del bandolerisme vuitcentista valencià: el cas d'Oliva

Entrevista al programa ‘Encontres’ de Canal Nou 2

El 25 d’octubre de 2010, el programa Encontres de Canal Nou 2, conduït pel periodista Ricard Bellveser, repassava el bandolerisme valencià que es va manifestar al segle XIX i, alhora, analitzava els assajos d'investigació històrica La senda dels lladres i El Tio Joan de la Marina. Si us interessa, ara teniu l'oportunitat de veure l’entrevista íntegra.

La llegenda del Tio Joan continua viva a Llombai

El llombaí Vicent Climent Ferrando va publicar ahir –15 de gener de 2012–, en l’edició de la Ribera del diari Levante-EMV, un article sobre bandolerisme titulat Vicent Estruch Mascarell. En realitat, Vicent Estruch Mascarell fou un roder d’Ador (La Safor) conegut pels seus íntims, i també per les seues víctimes i els seus enemics, com el Tio Joan de la Marina. En la columna, Vicent Climent Ferrando resumeix els detalls més significatius de la vida d’aquell bandoler, però sobretot deixa constància de l’existència de tres documents que han fet possible que una rondalla sobre el Tio Joan, que s'ha transmés de pares a fills en terres del marquesat de Llombai (La Ribera Alta), haja quedat immortalitzada per sempre. Si voleu accedir al contingut de l’article i fins i tot guardar-vos-el, heu de prémer sobre la imatge següent (per a veure-la ampliada, primerament heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opició 'Obrir vincle').

Que desgraciat que sóc!

Amb aquesta frase mítica, el crític literari i escriptor, Antoni Zaragozà, encapçalava la ressenya del meu treball Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833), que va aparéixer en el Posdata, suplement cultural del periòdic Levante-EMV, del 4 de novembre de 2011 (núm. 758, p. 4). Entre altres coses, Zaragozà comentava que el fenomen del bandolerisme “no ha tingut la merescuda atenció per part dels historiadors de casa, pot ser perquè li han atribuït escassa rellevància històrica, cosa que Arcos desmenteix des dels seus llibres, estudis, opuscles i articles que ha dedicat al bandolerisme valencià”. A més a més, Zaragozà subratllava que “l’autor ha esmerçat temps, paciència i una dedicació exhaustiva en la recerca de documentació: arxius, protocols, hemeroteques, biblioteques, lligalls, etc., a més, ha estirat del cabdell de la tradició oral i l’imaginari col·lectiu contrastant-los amb la documentació oficial fins destriar la veracitat dels fets i trobar-se amb uns personatges ben allunyats de l’estereotip popular i de les llegendes romàntiques”. Antoni Zaragozà destacava que el llibre està “escrit amb l’agilitat verbal del periodista d’investigació” i ensems afegia que “Arcos ens ofereix la narració rigorosa d’uns fets certs, d’una història recuperada”. Si us interessa consultar l’article, heu de prémer sobre la imatge següent (tot seguit, heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció ‘Visualitza la imatge’ o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle', a fi de veure-la ampliada).

Bandolers a Beniarrés

Aquest és el títol del primer dels meus articles sobre el bandolerisme valencià del segle xix (la ressenya bibliogràfica la trobareu en Bibliografia de l'autor –Material de Consulta–). Bandolers a Beniarrés fou publicat al desembre de 2008 en la revista Fent Poble que edita l’Associació Cultural L’Esportí de Beniarrés (El Comtat). El treball analitza el robatori comés, al novembre de 1816, pel Rajoler d’Ador i altres roders de Vilallonga i Beniflà a la Casa Comanda de Beniarrés. Si voleu accedir al seu contingut i fins i tot guardar-vos-el, heu de prémer sobre les imatges següents (per a veure-les ampliades, primerament heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle').

  

La fuga de Cameta

L'ontinyentí Ignasi Urenya, conegut popularment com Cameta, fou un dels nombrosos roders que van operar en terres valencianes durant el tercer període del regnat de Ferran VII i, més concretament, entre els anys 1825 i 1827. En el seu moment, Cameta fou considerat per les autoritats com un lladre famós. Fou autor, entre altres malifetes, dels robatoris perpetrats a la casa de camp dels Pilarets i al barranc de la Vall Seca, tots dos indrets en terme d’Ontinyent. Després de fugir de la presó d’Ontinyent, Cameta va esdevenir un saltejador de camins en companyia del també ontinyentí Josep Francés Sanç, dit Mamma, i àdhuc va arribar a unir-se als bandolers de la Marina. 

(Arxiu Municipal de Xàtiva, lligall 757, exp. núm. 9, Expedient sobre persecució i extermini de lladres, contrabandistes i altres malfactors)

Ara, el grup de folk rock d’Ontinyent, Gent del Desert, ha estrenat el tema La fuga de Cameta, compost i arranjat per Jesús Barranco i Gonzàlez, en el concert oferit el 23 de desembre de 2011 al Lokal Batukem d’Ontinyent. El dimecres 28 de desembre de 2011, Gent del Desert tornarà a interpretar la cançó al Festival dels Innocents que es celebrarà al teatre La Clau de l'Alcúdia. Jesús Barranco ens revela que La fuga de Cameta formarà part de Processionària, pròxim àlbum de Gent del Desert, i fins i tot ha tingut la gentilesa d’avançar-nos la seua lletra:

A les ordres, senyoria, es presenta ací el sergent

de primera Miquel Àngel Aliaga i Benavent.

Jo sóc portador de noves sobre el cas que vol saber

del pròfug Ignasi Urenya, saltamarges bandoler.

Vosté bé sap de qui parle, monsenyor procurador,

d’eixe que diuen “Cameta”, el famós saltejador.

Jo li ho conte i l’alferes després li ho anotarà,

que no sé jo molt de lletra i manco de castellà.

He seguit amb la patrulla el rastre d’aquest roder

des que fugí de presidi disfressat de granader.

Fa deu mesos el van veure al seu poble, Ontinyent.

Se li hi uní Josep Sanç “Mamma” i potser una altra gent.

Per les viles i pels masos on ha fet girar el dau,

per les serres i les gorgues, he buscat el seu catau.

Tinc les proves que es trobava amb el Coixo d’Alfauir

en l’assumpte de Xeresa que tant ha donat a dir.

Un confident reialista del poble de Pedreguer

diu que el van veure embarcar-se en la ruta cap a Alger.

Mana res més, senyoria, d’Aliaga i Benavent?

Bé estarà que se’n recorde de l’ascens a subtinent!

'El bandoler' de Lluís Llach

Aquesta cançó formava part, en principi, del segon disc del músic i cantautor gironí (en realitat, es tractava d'un single editat en 1968 per Concèntric). El bandoler hi destaca perquè combina dues tonalitats de veu oposades, fet que representa la primera evolució de Llach. Sobre aquest tema, el compositor català comenta en el seu web oficial que “un amic de Valls em deixà un llibre que tractava dels mossos d’esquadra i dels bandolers del segle passat [segle xix], i hi vaig trobar la història del bandoler Joan Serra; el seu caràcter em va impressionar, se m’acudí una lletra i al damunt vaig posar-hi una música, procurant que tingués tants contrastos com el personatge i els canvis de veu fossin molt marcats. Així va néixer El Bandoler”. Llach va interpretar la versió que podeu escoltar ara en el concert Un pont de mar blava que va oferir, al novembre de 1993, al Palau Sant Jordi de Barcelona.