dilluns, 23 de juliol de 2012

La conferència de Xaló

El 5 de juny de 2009 vaig oferir a Xaló, la Marina Alta, la primera de les meues xerrades sobre el bandolerisme valencià del Vuit-cents. La conferència duia per títol Bandolerisme als voltants de la serra de Bèrnia al segle xix i va ser impartida en el marc de la Jornada sobre el segle xix que va organitzar l'Ajuntament de Xaló. Ara teniu l'oportunitat de consultar el contingut de la intervenció, prement sobre les imatges següents (per a veure-les ampliades, primerament heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle').

dimarts, 17 de juliol de 2012

La llegenda de Camot

 Font de la plaça d'Aldomar o d'Alexandre VI, a Xàtiva (Fons d'Edicions Tívoli).

Conta Toni Cucarella en el pròleg del llibre Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833) que fa uns anys, mentre feia un programa de ràdio sobre curiositats històriques i culturals de la Costera a Ràdio Xàtiva SER, el bibliotecari Vicent Orquín li va passar la còpia d'un article del prevere i historiador d'Énguera, Pedro Sucías, publicat en el periòdic local El Heraldo de Játiva en 1911. "Has quedat com 'Camot'" era el títol que encapçalava aquell article. Podríem dir que el relat de Sucías, tot i que té una aparença més o menys històrica, s'inspira més aïna en esdeveniments reals que la tradició oral i popular ha transformat i exagerat, addicionant-hi elements imaginatius o ficticis en una major o menor proporció. En ell, el capellà enguerí revela els orígens d'un personatge que fins no fa gaire "era simplement un nom sense història, fòssil dins una molt coneguda i encara emprada sentència popular: Hem quedat (o acabat) com Camot". A l'abril de 2005, Cucarella treia a llum al seu bloc Toni Cucarella en roba de batalla els passatges més interessants del document de Sucías, i que ara podeu consultar a continuació:

Diem: «Hem quedat com Camot», i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant –Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró...– només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d'alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n'hem pogut donar. I tot seguit n'hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat –manllevat– de l'article que l'any 1911 va publicar el prevere Pere Sucías a El Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d'una altra manera, Has quedat com «Camot».
Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l'any 1780. De jove va seguir l'ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucías, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena –fuig, faena, fuig!–, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l'any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.
La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, després amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L'acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L'acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se'n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d'una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.
Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l'últim i a part. Però se'n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i «molt va patir en el trajecte, unes voltes per l'estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l'ofegaven». Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d'aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: «Que desgraciat que sóc!».
Diu Sucías, i jo li ho traduesc: «Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L'endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un crucifix amb dos fanalets, l'un al costat de l'altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d'aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d'un mal burro...» La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l'Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se'n planyia: «Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!».
Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucías, és ben colpidor; fins i tot s'hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l'ofici de botxí.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Roders que mai no es rendien

L'edició de la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall d’Albaida del rotatiu Levante-EMV publicava, el 22 d'octubre de 2011, un article d’opinió sobre el llibre Acabaren com Camot: bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833). Si voleu consultar la informació, heu de prémer sobre la imatge següent (per a veure-la ampliada, primerament heu de clicar el botó esquerre del ratolí -Firefox- i triar l'opció 'Visualitza la imatge' o el botó dret -Internet Explorer- i elegir l'opció 'Obrir vincle').

dimarts, 3 de juliol de 2012

Debat al programa 'A2-cultura' de Canal Nou 24

El divendres, 11 de novembre de 2011, el programa A2-cultura de Canal Nou 24, presentat i conduït pel periodista Josep Lluís Torró, emetia un debat sobre bandolerisme valencià en què participàvem el professor i escriptor d’Otos, Joan Olivares, i jo mateix. Si us interessa, ara teniu la possibilitat de veure’l íntegrament.

vídeos de dm_4ff320b162687 a Dailymotion